Mª Àngels Anglada. "La daurada parmèlia"
He trobat un petit fragment de ceràmica oblidat a la meva butxaca, fruit d'una passejada pels voltants d'un jaciment arqueològic durant el viatge de les últimes vacances. Mentre l'observava, distreta, m'ha semblat tornar als diferents camps d'excavacions arqueològiques de la meva juventut i s'ha encès el meu record amb els colors del passat.
Colors de terra acabada de despullar dels seus vestits d'herba, pedres soltes, arrels d'arbre; aportacions del present, que es troben en els que en diem estrats superficials.
Colors de terra desvetllada per les piquetes i les paletines dels arqueòlegs, acariciada per escombretes i pinzells.
Colors de terra que canvien a mida que aprofundim estrat a estrat, llegint, una a una, les fulles del llibre del seu passat; situant, mesurant, dibuixant, fotografiant, prenent mostres, si cal; d'aquesta terra que ens fa confidències sobre la seva vida, amb el xiuxiueig dels subtils canvis de tonalitat i textura; que ens ofereix, en els estrats fèrtils, petits bocins de civilització.
Un viatge emocionat pels sorolls del record, el ressò de les paletines, el fregar de la terra en el garbell, el grinyol de la carretilla, els comentaris dels companys, algun esbufec de cansament, i molt de tant en tant, alguna exclamació d'alegria per alguna esperada troballa; i entremig de tot, la confidència silenciosa dels segles adormits en el passat:
La parla dels petits senyals, de les empremptes, dels fragments, dels objectes que van omplint els buits de memòria de la història.
Torno a guardar el trosset de ceràmica trobat en superfície prop del jaciment, un petit fragment informe desubicat, sense més valor en sí mateix que el record d'una passejada pel passat.
