CANT D'ONADES

La fresca encara, la primavera fluixeja sota el pes d'un cel de plom.
D'hora ha plogut, l'ambient és humit, el terra és moll, els verds i el rocam foscos perquè els núvols tapen el sol. El mar sense gaires onades, també gris, insisteix en el seu ritme, batent la sorra de "la mar menuda" i escumejant entre el esculls silenciosos.
Els ocells, muts, escolten el cant d'onades que atrau els humans del lluny, taral·lejant la tornada infinita.
La platja encara és buida, els carrers adormits.
A fora tot és quiet, expectant mentre a dins una munió de gent s'afanya a netejar, endreçar i enllestir els últims detalls abans que arribi el primer turista. Avui s'obre la temporada de gent en busca d'uns dies de descans, d'activitats diferents, d'oci fins l'avorriment, de plaer: dies de vacances.
Mig any de no parar, de riures, crits, jocs, música, soroll ininterromput d'activitat humana, olors de tota mena, d'anar i venir de gent.
Tot s'omplirà: terra, mar i aire, de sons, llums, colors, flaires i fums al llarg del dia i de la nit. El sol sortirà cada jornada a treballar de valent i l'onada seguirà rondinant fins que marxi l'últim estiuejant i es tanquin hotels i restaurants.
Aleshores, l'aigua, la sorra i el vent es recuperaran després d'unes quantes tempestes i la costa tornarà a ser de les gavines, els peixos, els crancs i els pocs habitants que hi viuen tot l'any.

Així sia.

                                                                      Tossa de mar. Abril 2014.

Atrau l'onada

l'humà, que sent com canta

la veu llunyana.

UNA CARTA.

Quan es té el costum d'escriure diaris, cartes, quaderns de viatge, vivències personals o, com ara un blog, hi ha el perill o la sort... que al cap d'uns temps et puguis, et puguin rellegir.
Si són escrits amb forta càrrega personal i sincers, el retrobament amb la persona que els va escriure és inevitable. També ho és el ventall d'emocions, sovint contradictòries, que obre.
"El bosc es veu més bé des de fora", llegeixo en la carta d'una persona molt estimada, que ja fa temps va marxar per sempre, amb qui havia mantingut una correspondència esporàdica però molt enriquidora; sobretot per a mi que en aquells moments no sabía massa bé qui era ni què feia en aquest món. En aquest cas és sols un mirall dels meus pensaments puix que el que llegeixo és la seva resposta.
En aquella època la carta volava en un sobre i desapareixia de la teva vida amb les teves paraules, el ressò de les quals podia tornar amb la resposta, o no.
 "...a dintre és un laberint". Continuava l'oportú comentari.
En aquell moment es referia a una distància real, en espai, de presència, que possibilitava una reflexió tranquil·la, sense interferències; ara es tracta d'una distància temporal, d'experiències acumulades, de situacions diferents, sols coberta per una memòria volàtil i selectiva que aquesta carta ha omplert de records frescos i d'un immens, emocionat agraïment.

Hi afegiré un haiku que vaig escriure ja fa temps, i ara em torna insistentment a la memòria.


                            Paraula, vola!
                      porta-l'hi aquest missatge.
                      Sents? El vent xiula.

VIURE

Darrerament, la mort està essent molt insistent al meu entorn, presències que ens deixen per sempre. Alguns d'aquests adéus més propers que altres, alguns d'inesperats, altres de més previsibles, tots, però, dolorosos.
Penso que el temps que tenim per fruir els uns dels altres es incert i no sempre som conscients d'aquesta realitat.
Penso en els bons moments que l'absència ens farà recordar  amb enyorança i la tristesa que poden produir conflictes no resolts.
La vida llarga o curta és feta de moments bons i dolents i encara que estem sotmesos a circumstàncies que no sempre podem controlar, el que si depèn de nosaltres és la qualitat humana de les nostres accions. Virtuts com la empatia, la generositat, la tendresa, fan infinitament millors les relacions amb les persones amb qui convivim.
És indubtable que tots agraïm que se'ns tracti bé.
No hauriem d'oblidar mai que el temps que tenim per compartir, a més d'incert és reduït, i fora bó, que l'omplissim del millor de nosaltres mateixos. 
Paradoxalment, la certesa de la mort ens hauria de fer apreciar més l'alegria de viure.


                      Nit sense lluna
                      al camí de la roda.
                      Els estels brillen!