l'HIMNE DEL VIATGER.

Holst, "L'himne del viatger".
Sona per la ràdio del cotxe: harmonies difícils, dissonàncies, veus molt agudes, com llunyanes; hem callat al moment, ens ha seduït aquesta música que escoltem amb atenció. En acabar la peça ens parlen de l'autor, el títol de l'obra i també ens expliquen que és en Miquel qui l'ha demanada, i que a l'hora que s'emet aquest programa deu estar a punt d'agafar un avió que el portarà molt lluny de Catalunya.
 No han explicat res més i jo m'he quedat plena de preguntes: si és per molt de temps, si l'il·lusiona el lloc on va, si és ple d'enyorança en aquest moment, o no. 
He pensat en tanta gent que emprèn viatge, de grat o no; en tots aquells que marxen lluny de casa per diferents raons.
He pensat que tot viatge es compon d'allò que deixes, del que vas a trobar i del que trobes pel camí. Que un viatge hauria de tenir sempre origen i destí, però malauradament no sempre és així.
Veig les muntanyes plenes de neu, allà on vaig ara. Com es deu veure tot això des d'un avió?
Miro l'aigua tranquil·la dels embassaments plens a vessar. El sol va dibuixant ombres a les solanes, l'aigua emmiralla les darreres clarors de la tarda que es vol allargar sobre les muntanyes més altes.
 Torno a l'avió que s'enlaira i ho veig tot molt petit i brillant, com una il·lustració d'un conte infantil, com ho deu veure algú que s'allunya Pirineus enllà, potser? 

L'HIVERN, ARA.

Ara, que ens està fent fred encara,
l'hivern és ple.

La terra descansa, embolcallades les muntanyes
en llençols de neu, dorm.
Però les nits s'escurcen i el sol entre nevades,
vent i pluges, quan surt, escalfa.
Sol tímid de febrer.

Enmig les  boires i els núvols
he trobat aquests haikus
tan freds

i m'han omplert d'esperança:


    No donen ombra
    els arbres sense fulles,
    al gris del dia.

                    
                   Llum d'hivern salta
                   l'esclat, de branca en branca.
                   El cristall de l'aigua.

LA DESENA MUSA SONA DE NOU

Ahir vaig rebre un correu electrònic que diu únicament: " Ves per on, qui ho havia de dir!"
 I un enllaç a la xarxa.
Fa poc vam col·laborar  en una lectura oberta en què el tema era la seducció; jo vaig portar "L'himne a Afrodita",  i ella va participar en la lectura, tant del text en grec antic com en la traducció, en el paper estelar de la deessa.
Tant per a ella com per a mi, allò va comportar un agradable retrobament amb els respectius coneixements, molt més profunds i recents els seus, de la llengua grega.
No us explicaré ara l'article; deixeu-me sols, citar unes frases:
"Resulta gairebé inaudit que la veu d'una dona travessi els segles des d'una època arcaica..." o
"...és cert que les mans dels copistes dels monestirs medievals van copiar molt poc, o gens versos com aquest : 'Jo estimo la delicadesa... i se m'ha concedit l'amor, la llum del sol i la bellesa".

L'enllaç  és: www.nuvol.com/opinio/la-desena-musa-sona-de-nou/


I jo estic desitjant conèixer el nou-antic poema d'amor de Safo, i penso:
2.700 anys per publicar, no està malament!