Holst, "L'himne del viatger".
Sona per la ràdio del cotxe: harmonies difícils, dissonàncies, veus molt agudes, com llunyanes; hem callat al moment, ens ha seduït aquesta música que escoltem amb atenció. En acabar la peça ens parlen de l'autor, el títol de l'obra i també ens expliquen que és en Miquel qui l'ha demanada, i que a l'hora que s'emet aquest programa deu estar a punt d'agafar un avió que el portarà molt lluny de Catalunya.
No han explicat res més i jo m'he quedat plena de preguntes: si és per molt de temps, si l'il·lusiona el lloc on va, si és ple d'enyorança en aquest moment, o no.
He pensat en tanta gent que emprèn viatge, de grat o no; en tots aquells que marxen lluny de casa per diferents raons.
He pensat que tot viatge es compon d'allò que deixes, del que vas a trobar i del que trobes pel camí. Que un viatge hauria de tenir sempre origen i destí, però malauradament no sempre és així.
Veig les muntanyes plenes de neu, allà on vaig ara. Com es deu veure tot això des d'un avió?
Miro l'aigua tranquil·la dels embassaments plens a vessar. El sol va dibuixant ombres a les solanes, l'aigua emmiralla les darreres clarors de la tarda que es vol allargar sobre les muntanyes més altes.
Torno a l'avió que s'enlaira i ho veig tot molt petit i brillant, com una il·lustració d'un conte infantil, com ho deu veure algú que s'allunya Pirineus enllà, potser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada