Al Codolar ni una ànima, el mar boterut de l'ull esquerra, remor d'onades, ni un ocell encara. El sol puja i escalfa una mica aquesta platja, avançada ja, la tardor.
Una gavina es gronxa entre dues aigües, després puja a una roca en el rompent i mira atenta, pica alguna cosa; d'un salt canvia a un roc més gran i em mira encuriosida. Escoltem la mar que bat els esculls, lentament i compassada, com una tornada monòtona. De tant en tant una ràfega s'estavella i és emmirallada pel ressò de la cala profunda. I la sorra torna a transparentar-se sota l'aigua, entre les pedres, i torna, al seu torn, la tornada de va i vine, aquesta vegada, però, amb un "solo" de gavina, breu; potser una trucada.
Treu el mòbil de sota l'ala i respon: "Si, si, aquí hi ha peix i marisc, si, molt tranquil! Si, d'acord. Fins ara." I segueix buscant per entre el còdols i atipant-se.
Quan, per fí s'enlaira, veig que s'ha deixat el mòbil, oblidat sobre la roca. Un colom de coll irisat se'l mira sense massa interès i se'n va xino-xano; ell no l'ha de menester, ja en té prou amb el "messenger" del colomar.
El sol espurneja damunt de l'aigua, quasi no puc ni obrir els ulls malgrat les ulleres fosques. Sonen veus i el garbí prova d'aixecar el vol, em refresca la cara.
El mòbil segueix sonant, inútil, sobre la roca fins que un cranc supervivent, reculant, el fa caure a l'aigua..
Torna el silenci i el tossut remugar de les onades contra les roques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada