UNA CARTA.

Quan es té el costum d'escriure diaris, cartes, quaderns de viatge, vivències personals o, com ara un blog, hi ha el perill o la sort... que al cap d'uns temps et puguis, et puguin rellegir.
Si són escrits amb forta càrrega personal i sincers, el retrobament amb la persona que els va escriure és inevitable. També ho és el ventall d'emocions, sovint contradictòries, que obre.
"El bosc es veu més bé des de fora", llegeixo en la carta d'una persona molt estimada, que ja fa temps va marxar per sempre, amb qui havia mantingut una correspondència esporàdica però molt enriquidora; sobretot per a mi que en aquells moments no sabía massa bé qui era ni què feia en aquest món. En aquest cas és sols un mirall dels meus pensaments puix que el que llegeixo és la seva resposta.
En aquella època la carta volava en un sobre i desapareixia de la teva vida amb les teves paraules, el ressò de les quals podia tornar amb la resposta, o no.
 "...a dintre és un laberint". Continuava l'oportú comentari.
En aquell moment es referia a una distància real, en espai, de presència, que possibilitava una reflexió tranquil·la, sense interferències; ara es tracta d'una distància temporal, d'experiències acumulades, de situacions diferents, sols coberta per una memòria volàtil i selectiva que aquesta carta ha omplert de records frescos i d'un immens, emocionat agraïment.

Hi afegiré un haiku que vaig escriure ja fa temps, i ara em torna insistentment a la memòria.


                            Paraula, vola!
                      porta-l'hi aquest missatge.
                      Sents? El vent xiula.